Quatre relats curts

Read the Catalan translation by Teresa Bauzà Bosch of the short stories ‘Je fait des tour’, ‘Leonor’, ‘Radici’, and ‘Sere’, originally written in Italian by writer Anna Stella Poli.

Poli explores identity, sexuality, and change in a lyrically broken style.

You don’t know Catalan? Don’t worry, we’ve got you covered. We have more:

• Vier Kurzgeschichten – German translation by Florian Busch
• Four short stories – English translation by Antonio Gambacorta and Andrea Romanzi, ed. William Davies
• Patru povestiri – Romanian translation by Bianca Graszl
• Cuatro cuentos – Spanish translation by Irene Galera Puga

To read the original in Italian head to to our shop and get Issue Zero of LONGITŪDINĒS for free (or support us with a small donation).

Je fait des tour

Quan pujo em mira. L’autobús va mig buit, m’assec al seu costat.
Sembla un animaló, ara mateix no sé ben bé quin.
Té els ulls petits i profunds, amb solcs estranys al rostre. Jove. Cabells curts, sense forma. Un ratolí, una mostela, un ermini negre. Em mira furtivament. Fa olor de roba bruta. Em parla.
Em pregunta si tinc connexió a Internet. Són les nou, estic tornant a casa. Tinc connexió a Internet. Parla francès, amb un fil de veu. Sé francès, però ràpidament li dic, darrere l’escut convex del meu accent estranger, que no l’entenc.
No em creu, però fa bé, de no creure’m. Busco el perquè de tota aquesta desconfiança. Per la seva olor, potser, o per aquells ulls petits i inquiets.
Calmadament, em demana si pot enviar un missatge. La miro.
Un vent siberià envolta París. Té els talons nus, duu bambes blanques i pantalons de flors. Segur que té fred. Jo porto mitges sota els texans, mitjons de llana, botes altes. Dos jerseis.
Obro la bossa, agafo el mòbil, obro la icona dels missatges, li dic que escrigui. No li trec els ulls de sobre, perquè no estic tranquil·la amb el meu mòbil en mans seves. Quin instint més baix, em dic. Ni tan sols és valuós.
Ella escriu. Es bloqueja amb els controls en italià. Li dic que soc italiana.
Ella diu «sais pas que j’ai fait» i jo, sense mirar, li dic «c’est bon», agafo el mòbil i el torno a guardar dins la bossa.
Té fred. Em mira. La miro, però no hi ha resposta. Prem una parada, no hi baixa. I, finalment, baixa. No em dona les gràcies, no em diu adeu.
Jo baixo tres parades més tard, vaig a comprar, compro un tros de quiche per a demà, quan arribo a casa encenc la ràdio i obro una botella de vi blanc.
Mentre cuino, la recordo.
No l’he llegit, per no semblar indiscreta. No tinc gens de curiositat, però el miro igualment. Trobo el missatge, no s’ha enviat.
Diu: «Cest diyhia stp laisse moi come car depuis tt alheur je fait des tour de bus et ji froid jai pas envie de dormir dehors desole si je tai manquer de respect a ts pote jai frois et je fait des tours depuis».
Provo de tornar-lo a enviar, però el contacte està bloquejat o li cal un prefix o li sobra un zero o alguna cosa que, encara que ho intento moltes vegades, no aconsegueixo fer.

(Soc la Diyhia. Siusplau, deixa’m venir. Fa estona que faig voltes amb l’autobús i tinc fred. No vull dormir al carrer. Ho sento si t’he faltat al respecte a tu o als teus amics. Tinc fred, no he parat de fer voltes).

Leonor

La Leonor va ser l’inici, majestuós, i la fi, velocíssima, dels dubtes.
Deia balotta, amb una ela lleugera com a camèlies. Era jove, menjava gambes crues, es mossegava el polze si li preguntaves pel futur. Tenia els cabells curts com alguns nens de la colònia i quan se’n van riure a la taula rodona no va plorar ella, però va estar tres minuts tartamudejant.
Estudiava als Països Baixos, em va contar que un dia va aturar un tren per seguir un noi que portava la retxa a un costat i dur-li dues napolitanes de xocolata que pensava que es menjarien junts. Ell les va agafar, li va fer un petó a la galta, després es va asseure i les portes es van tancar rere seu, davant l’aflicció dels passatgers que la victorejaven. Parlava amb els braços alçats i fent veus divertides, mentre bevíem cerveses al moll. Tot això, però, té relativament poca importància, perquè aquell dia ens havíem escapat al mar durant la pausa per dinar. El mar estava més enllà del castell, i s’hi arribava per un camí empedrat que feia baixada. La Leonor no portava el banyador a sota, jo ja m’havia tret la camisa; sempre em sentia malgirbada al seu costat, perquè ella era alta i musculosa, esvelta i somrient. Li volia oferir d’aguantar-li la tovallola, quan, de cop, la Leonor ja era nua. Tenia els mugrons grossos, de color canyella i un cony pelut, imponent, que trepava com una hedra, i era obscur com un neguit. Va passar un segon i al següent ja portava un biquini taronja que es fermava amb destresa. Jo, però, no vaig dir res, ni quan vam decidir llançar-nos des de les roques, ni quan ens vam cabussar, ni quan, mentre flotàvem, em parlava dels seus pròxims trens, d’una partida imminent, de, qui sap quan, fer la retrobada.

Arrels

Les havia comptat. Havia fet dotze mudances. La majoria de cops alegres, l’última, un poc dificultosa. Com en les màquines de pinball morades, havia tornat al punt de partida.
Encara sentia el soroll del bonus, amb els llumets que tornaven bojos a les barres de rebot.
Encara no havia fet els trenta.

Era a una plaça, ell la va trucar per preguntar-li on era la plaça o, si no, on era ella, que era a la plaça. Durant sis segons va dubtar sobre els noms dels carrers circumdants. Llavors, va trobar un detall que clavava aquell punt i ell va dir «Ah, sí, ara venc».
Hi havia gent al seu voltant, alguns eren amics seus. Parlaren drets, l’un al costat de l’altre.
Ell li semblava més relaxat, més jove, fins i tot més bronzejat. «Deu ser el meu cap», es va dir ella, inclinant-se lleugerament cap a la dessuadora i estirant les mànigues per cobrir-se les mans. Era una tarda humida, amb aquella boira suspesa en l’aire, immòbil.
Va sentir un formigueig estrany. Ell li parlava d’un festival prop del riu en el qual havia entrevistat un periodista, i ella es preguntava «Qui sap on era jo, fa dos anys», i ni tan sols li va dir que volia escoltar-lo, li pareixia implícit.
Ella va intentar moure un peu i li va semblar que pesava molt.
Llavors li va preguntar per la feina i ella li va dir que li havien ofert una plaça a Toronto. Toronto, va repetir ell, i ella va pensar «Deu ser cosa meva, sembla que ho digui com una cosa trista, llunyana i desagradable de pensar».
Una amiga seva els va convidar a fer una copa al bar del costat, volia quedar-se desperta fins tard per anar a una conferència sobre geopolítica internacional. Ella tot d’una va dir que sí, que volia anar a beure amb ella i que tenia fred.
Degueren ser quinze passes en diagonal. Ho va intentar un cop. I un altre.
Ella el va mirar amb un cert pànic i va dir, avergonyida:
––A poc a poc, no em puc moure.
––Com, perdona?   
––No puc aixecar els peus, estan enganxats.
Ell era un home pragmàtic, es va acotar per mirar-li els peus.
––Aixeca’t ––va dir
––Ho intento ––va dir ella––. Ja ho intento ––va repetir. El botí gairebé no es va moure.
––Arrels ––va dir ell.
––Què coi dius tu, ara? ––va dir ella.
––Has fet arrels ––va dir ell, mirant l’ombra entre la sola i el pòrfir.
Es va aixecar, es van mirar perplexos.
––És culpa teva ––va dir ella tot d’una––. Toronto és maco, però ja no hi vull anar. I no hi ha res que s’hi compari, aquí. Només tu que em fas ganes de quedar-m’hi. Com en les revistes de dones.
––Ganes? ––va preguntar ell.
––Quedar. Fer arrels, però així no, ni de bon tros. A poc a poc, molt a poc a poc, amb cautela i paciència. Quan et penso, ja no puc parlar més amb tu. Miro aquesta beneiteria i penso que són les ganes de no equivocar-me. Poses totes aquestes putes ganes en no equivocar-te, en no pensar que, com a molt, tornes a començar, amb altres trajectòries, altres friccions, altres llums.

La seva amiga geopolítica va deixar de parlar, ella estava jugant amb alguna cosa que tenia a la mà, en la qual havia fixat la mirada. Ell va dir:
––En realitat, crec que tornaré a casa.
––Te’n vas a casa? ––va demanar ella.
––Sí, ho sento, estic molt cansat.
Es van fer un petó a les galtes, ell va anar cap al cotxe. Ella es va aturar a fer una cervesa. Els peus li funcionaven.

Sere

«I should wear my tiger pants,
I should have an affair».

El meu pare no em va parlar durant set mesos, jo no vaig parlar amb la Martina durant sis dies.
Em vaig dir a mi mateixa que si hagués parat atenció al moment més oportú tot es podria haver evitat. Mentida. Si se’t trenca el fre de mà, no pots evitar el xoc. Però no era una comparació precisa.
El meu pare no em va parlar durant set mesos perquè li vaig dir que estimava la Martina. Va llançar les meves coses per la finestra, com quan les mares amenacen els  nens desordenats o com en els drames russos.
Les vaig recollir, vaig ficar-les dins una bossa color turquesa i vaig anar a casa de la Martina.
Mentre caminava, vaig tractar d’imaginar-la al carrer, com jo. Havíem fixat el dia. Tot i això, no ho podia entendre, sempre havia pensat que la seva mare, amb totes aquelles pigues i les classes de meditació, ho entendria o que sempre ho hauria sabut.
Vaig agafar un tren i després un autobús, sense dir-li res, pensant en les seves parpelles quan obria els ulls, en com es ruboritzava quan li donaven sorpreses.
Vaig arribar quan el sol s’estava posant. De fet, no hi havia ningú al carrer, ni tan sols la Martina.
Vaig tocar a la porta.
La seva mare va somriure, una mica inquisitiva. Va cridar la Martina.
Quan la vaig veure no es va posar vermella. Semblava que no podia dir res.
Vaig estar massa estona intentant entendre-ho, i en aquest temps ella em va portar a l’habitació estirant-me d’un braç.
––No has dit res ––vaig dir jo, sense ni un indici d’interrogació.
Va abaixar la mirada.
––El meu pare m’ha fet fora i no has dit res.
––No puc fer-ho ––va gemegar ella––. Sere, jo no puc fer-ho.
Vaig dir adeu a la seva mare, vaig sortir al carrer, vaig dormir a l’hostal del costat de l’estació, on una tarda d’abril havíem fet l’amor.
Havíem viscut juntes a San Paolo, ens havíem fet un petó al carrer Porto.
Vaig donar la culpa a Parma, però potser ni tan sols era seva.

Sense saber què fer, vaig trucar la Costanza, la Costanza em va dir «Vine, que et preparo el sofà.» En el tren cap a París vaig plorar tan silenciosament com vaig poder, arraulida.