Stenenbrug

Lisa Hilte Stenenbrug translated in Catalan
Lisa Hilte Stenenbrug translated in Catalan by Josep Llobera Capllonch

Read the Catalan translation by writer and translator Josep Llobera Capllonch of ‘Stenenbrug’ originally written in Dutch by writer Lisa Hilte.

Lisa Hilte explores loss and guilt by juxtaposing different perspectives of the same event.

You don’t know Catalan? Don’t worry, we’ve got you covered. We have more:

If you want to read the original in Dutch, you can get Issue Zero of LONGITŪDINĒS from our shop for free or with a small donation to support us.

Arriba grinyolant el tramvia a la parada. Les portes s’obren com un acordió i els passatgers entren a l’aire fred. La Marleen, a la part davantera del tramvia, rau asseguda fins a veure la darrera persona passar entre les portes, moment quan allibera el seu seient i posa un peu a l’acera. Llegeix el nom a la cabina de la parada: “Strenenbrug”, pont de pedra en holandès, la darrera parada del trajecte, després el tren se n’ha d’entornar per on ha vingut. La Marleen recorre amb la punta dels seus dits la superfície del sobre dins la butxaca del seu abric. El seu alè, núvols petits en l’aire.
El tramvia es posa en marxa de nou. Marleen el mira allunyar-se i el segueix amb la mirada fins que el vehicle torna la cantonada i desapareix. Llavors comença a caminar, la seva mirada clavada al terra. En creuar, un cotxe li toca la botzina. Ella segueix caminant sense aixecar els ulls. S’atura enmig del pont. Davall, el tràfic passa amb pressa, els vuit carrils, un riu salvatge i turbulent de ferro i cautxú. La seva mirada es posa al voral, el qual, en apropar-se al pont, es redueix en un triangle i desapareix. Mira sense parpellejar. La primera neu es precipita suaument. Flocs de neu cauen sobre el seu capell i bufanda, es fonen en les seves ulleres, enterboleixen la seva vista.

***

Ja fa unes setmanes que el Ben té un gos, el Viktor. Cuidar d’un gos suposadament li farà bé, encara que és difícil saber exactament qui cuida a qui. Una vegada portava tot el dia sense sortir del seu llit, fins i tot a la seva habitació es podia escoltar al Viktor ploriquejar en la seva gàbia. La seva germana, la Ellen, es va posar com una fera. El va amenaçar amb tornar el gos a la canera i a ell directament cap a casa dels seus pares. Els dos van plorar. Al final, la Ellen el va ajudar a sortir del llit i ell, assegut al tamboret, es va dutxar. Després s’afeità per primera vegada en dies. Quan va entrar de nou a la cuina, el Viktor estava en el racó empassant-se el seu bol, la gàbia estava de nou netíssima. 

*** 

“Acabo d’enviar una postal de nadal tardana,” diu la Ellen quan el seu xicot arriba a casa. Ell s’acosta uns passos i li fa un petó fugaç. Les seves sabates deixen petjades molles al terra. “Ah sí, a qui?”, demana mentre s’acota per desfer-se els cordons. Petits flocs de neu, dins la llar ja els queda poca vida, adornen els seus cabells. “A la Marleen la borratxa,” contesta la Ellen amb un somriure. El seu xicot no diu res, la seva cara amagada darrera dels seus cabells. Tots els flocs de neu ja s’han fos. Sospira profundament i la mira. “Creus tu que era realment necessari?” El somriure fuig de la cara de la Ellen i alguna cosa en els ulls del seu xicot la deixa estupefacta. De sobte ella se sent com una nina, una nina que s’ha portat malament, molt malament.

***

La Marleen finalment creua el pont, gira a l’esquerra i entra després al segon carrer a la dreta. L’àrea residencial consisteix d’avingudes amples, amb arbres alineats en tots dos costats. És un barri on li hauria agradat anar-hi a viure un dia, tenir un dia la seva pròpia casa allà. La Marleen espera darrere les reixes. El Guido ve a rebre-la amb la clau, empeny el reixat de ferro amb un sorollós sotragueig. Davall la seva jaqueta, deixada oberta, porta la seva lletja samarreta taronja amb una petjada de gos sobre la inscripció “Stenenbrug”. A part de la parada del tramvia, la farmàcia i la botiga, també la canera es diu així: “Stenenbrug”. La creativitat és un recurs escàs.

La Marleen atravessa el pati de formigó i empeny la porta feixuga. Al passadís penja el seu abric i la seva bufanda al penjador. Cull una granota del bagul i se la posa damunt la roba, doblega les mànigues i els baixos dels seus pantalons un i dos cops. Neteja les ulleres amb la tela blava. Després se’n va cap als lavabos.

La sala, sense finestra alguna, només té llums fluorescents per il·luminar l’espai, de manera que durant el primer quart d’hora sol preparar-ho tot a les fosques. Com sempre, a les catorze hores exactes treu el primer gos de la seva gàbia. Encara és sols un cadell, el van trobar amb els seus germans prop d’una benzinera, els cinc empaquetats junts dins una caixa de cartró.

Mentre la Marleen escalfa l’aigua, el cadell gateja sobre la seva mà lliure. És juganer i jove ––sens dubte algú se’l voldrà endur aviat. Pels animals vells les coses són diferents. Ja no surten d’aquí. A alguns els fa pudor la boca. Altres són cecs o sords, o ambdós ––la Marleen no podia culpar a la gent. És per compassió llavors que sempre comença rentant els joves i acaba amb els vellets. Es pren el seu temps amb ells al final. Els hi fa massatge a les espatlles, els ensabona dos cops. El més vell és un Jack Russell, com el que la Marleen va tenir en el passat. “No li agafis afecte,” va dir en Guido una vegada, “No arribarà a Nadal.” Avui és el tres de gener. La mort no té calendari.

La Marleen neteja els lavabos, tira les tovalloles al cubell. Es renta les mans i les aixelles curosament, però l’olor és persistent. Al final del capvespre, tots els gossos fan olor a xampú, i ella, a gos mullat.

***

El Viktor és la distracció del dolor. Viktor és la rutina. El Ben menja quan menja el gos. Dos cops al dia fan una volta a la cantonada caminant junts. És capvespre de prest i fa un fred implacable. El Ben fa de no veure el gos pixar contra les façanes de les cases mentre ignora els arbres plantats al llarg del camí a l’esquerra. El Viktor camina al davant, la corretja tensa. El Ben ha de resistir la temptació d’apagar el motor de la seva cadira de rodes i deixar que el gos sigui qui l’estiri cap endavant, com un husky fermat a un trineu. Tanca el puny al voltant del mànec de plàstic de la corretja, conduint la cadira amb l’altra mà. Ell compensa l’entusiasme juvenil del Viktor. Es mantenen en equilibri mútuament.

Quan tornen a casa, és hora de descansar ––així que el Viktor torna a la seva gàbia i el Ben al llit. Cada un al seu racó. Com tots els dies, a les tres i mitja arriba la fisioterapeuta per a fer exercicis. Ja es coneixen bé, encara així tenen poc de què parlar. Quan ella se’n va, el silenci sona doble. Al fer-se fosc, la seva germana porta el menjar. Ho fa cada dilluns, dimecres i divendres. Els divendres es queda més temps i miren junts la televisió, com abans a casa. Els dimarts, dijous i caps de setmana és sa mare qui ve, porta la seva roba rentada i planxada, o frega, o neteja. Així s’escapen els dies.

***  

La baralla sobre la postal de nadal encara pesa a l’aire. Callats, la Ellen i el seu xicot estan asseguts un vora l’altre. Penjat a la paret, el rellotge fa tic-tac. És un rellotge sense agulla pels segons, el so preprogramat. Havien llegit el nom i l’adreça de la dona en la denúncia policial. Inclús la seva data de naixement apareixia mencionada. D’ençà llavors que li deien Marleen la borratxa. Donava una satisfacció rara saber el nom. La Ellen romp el silenci. “Només volia que ella ho sabés,” diu la Ellen. “Només volia que sabés lo del Ben.”

***

Tots els gossos tenen un nom. Amb aquells noms que ella mateixa pot triar la Marleen intenta ser creativa. Res de tenir set Fifis o Rockys. De camí cap a la parada, recita els noms en el seu cap. També els dels gossos que han marxat, sense excepció. Gira a l’esquerra, surt de l’àrea residencial i després, tornant a la dreta, es dirigeix fins a Stenenbrug. S’atura enmig del pont. Mira el voral, reduint-se en un triangle, i clava la seva mirada en el lloc precís. Mentrestant, ja ha recitat els noms de tots els gossos. Viktor ressona en la seva ment. La Marleen fica la seva mà dins la butxaca del seu abric, recorre amb la punta dels seus dits la postal de nadal que va trobar en la seva bústia fa uns dies, sense remitent, sense nom. Al principi no havia entès el missatge de la carta. No coneixia cap Ben. Ningú dels seus coneguts estava en cadira de rodes. Tampoc entenia la referència a Stenenbrug.

Ahir, al final del seu torn, va demanar al Guido si podia cercar una cosa a l’ordinador. Només va haver d’escriure les primeres lletres del nom en l’arxiu, la resta es va emplenar automàticament. Ben Van Damme. Va ser ell qui adoptà el Viktor al novembre. La Marleen va verificar la data en la qual ell havia vingut a recollir l’animal ––un dilluns, el seu dia de descans. “I?”, va preguntar el Guido. “Qui cerca, troba?”. La Marleen va aixecar els seus ulls, tancà ràpidament l’arxiu. Va fer que sí amb el cap i somrigué. “Sí, sí, gràcies de nou,” va dir. “Encara necessites l’ordinador o l’apago?”.

En el tramvia de camí a casa, mirant fixament el seu reflex en la finestra, intentava desxifrar la postal de nadal. Va tenir la sensació com si faltés una peça crucial del puzle. Tot just aquell matí va llegir, per casualitat, una altra vegada la denúncia policial i així va reparar el seu nom, la seva adreça, la seva data de naixement. Es va aixecar i va agafar la postal del tauler de la cuina, va llegir el missatge escrit a mà una altra vegada. Després es va asseure a la taula, mirant primer la postal i després la denúncia i viceversa. El jove estava en cadira de rodes. Mai més podrà viure de manera completament autònoma. Va llegir de nou la seva data de naixement. Vint-i-quatre anys. La Marleen mira el tràfic passant amb pressa davall, fins que es mareja. Es lleva les ulleres, després se les posa un altre cop. Intenta recordar-se del jove, el seu cotxe, la seva cara, però no arriba a fer-se amb una imatge clara. Els seus records de l’accident, que ella havia causat, són vagues i fragmentaris. Inclús quan mira el lloc precís ––allà, just allà, on passa ara el camió i desapareix el voral–– no aconsegueix recordar més que miques. Stenenbrug mai sortirà del registre policial, mai serà més que un apunt en la denúncia.  No importa com de molt la Marleen es concentra, amb quanta força prem els ulls, o, al contrari, els obre, el lloc no provoca cap part de la seva memòria. Només és un pont fet de pedra.

Don’t forget to follow us on Facebook, Instagram and Twitter to stay updated!

Josep Llobera Capllonch (ed.)

Josep Llobera Capllonch is a Mallorcan writer-translator based in Edinburgh. He writes both prose and poetry in Catalan, Spanish and English. He self-translated his novel La necesidad es un pato into English as part of his MSc in Translation Studies at the University of Edinburgh. His academic research brought him to Charles University where he presented his paper “Self-Translation: Breaking the Traditional Axioms in a Tongue not Mine” in the last L2 Translation Conference.

Lisa Hilte

Lisa Hilte is a postdoctoral researcher in linguistics at the University of Antwerp. She studies social variation in online writing and examines how people adapt their online language use to their conversation partner. She draws, paints and writes prose. In 2014, she was a finalist in the Dutch-Belgian writing contest 'Write Now!'.

0 replies on “Stenenbrug”