Cinc poemes

Read the Catalan translation by Sílvia Calvet Claramunt of the poems ‘La fournaise’, ‘Bâtarde’, ‘Sans titre’, ‘N’être’, and ‘Opium’, originally written in French by poet Anna Ayanoglou.

Ayanoglou explores identity and the encounter of its multifaceted nature with the ‘simple stories’ of ‘inculture’.

You don’t know Catalan? Don’t worry, we’ve got you covered. We have more:

• Vijf gedichten – Dutch translation by Lena Wygaerts
• Cinque poesie – Italian translation by Anna Stella Poli
• Cinc poeme – Romanian translation by Georgeta Cristian

To read the original in French get Issue Zero of LONGITŪDINĒS from our shop for free or with a small donation to support us.

La foguera

Hi ha cert origen en el meu nom
una intensitat intolerable, a voltes

De cada partida
ella és el centre de gravetat
— una foguera i jo al seu voltant
que evoluciono

I avui
mira com la Mediterrània em torna —
tant sirians com grecs diuen no
tot alçant les celles

o amb un cop de mentó
— subtil, jo que no els conec
i em són tan familiars
— res no em volen tornar a ensenyar

I en no esperar res d’ells
hi puc buscar escalfor — en ells
sense por de ser consumida.

Bastarda

Em toca, a més dels ignorants,
afrontar els intencionats del Bé
que es creuen amb dret de tallar tot reflex
dels parentius que la incultura ha assignats
fins que el complex de realitats
els vingui a molestar

i les meves arrels
— espines intrusives
patiu la impedida, la inapropiada
que amb prou feines si s’ha expressat
que ve tan poc, sempre massa tard
patiu-la, sens rancor, sens pietat

i us imploro, a tots plegats: no us escarrasseu
                      a narrar-me la meva història.

Sense títol

Et capbusses, ulls ben oberts
en la seva alteritat
Entre saltirons i salts
— ai, la joia de la novetat

I ells comencen a creure’t conquerida
— elles, sobretot
a creure’t per sempre seva
— la prova que són superiors és aquesta passió teva, oi?

Arribarà el dia, però, que ressorgiràs
perquè sempre ressorgeixes
que entre retrets d’abandó
tornaràs a la terra — inestable i nua

amb tots els vents en contra.

No ser

Res més que compost, conglomerat
— de llengües apropades, domesticades
i allò que el temps passa i no res, elles dormiten
i amb elles els seus lligams
— però tot dormita — les terres, amb ancestres
o sense, poc importa, fet i fet
— tots, membres fantasma
patiments guspirejants
que es desperten amb intermitència.

Opi

Els dies que t’arrossegues
la imaginació afamada d’un absolut d’amor
— no és pas que busquis tornar al que un dia fou
als focs d’abans, o de tots dos
— ja en fa massa temps, i en saps massa, ja

vols, o és la mort
que cal voler, feroçment

                                Les mentides, a voltes, s’apiaden de tu

Un matí sens despertador t’envien una escena
concentrada de possibles
una faç viril — n’ignores el nom
és d’un altre continent
l’has vist en algun lloc, al diari
a la pantalla

Aleshores
tants dies com l’esperit pugui suportar
en variacions, en fugues
t’apuntales en refugis d’amor foll
la paraula sobirana per dansa
que perdura, perduda
— d’aquest abans
quan encara res no és mesquí, irremeiable.